jueves, 20 de febrero de 2014

Convivència o Conveniència?

En un dels darrers articles publicats de Liliana V. Calmet a l’Eix Diari  ens parlava de la problemàtica dels musulmans  al Vendrell. Aquest important col·lectiu es queixava de no tenir cap mesquita dins el seu municipi tot i tenir una comunitat religiosa al voltant dels 3.000 fidels. Es veuen obligats a realitzar un petit recorregut i practicar la seva fe fins als límits del terme municipal de Santa Oliva. Fa uns pocs anys en el municipi del Vendrell hi havia dos temples musulmans que per diferents motius resten tancats actualment
Paraules tan boniques i mediàtiques com democràcia, igualtat, tolerància, participació en la gran majoria dels casos apareixen buides de significat i només s’utilitzen per omplir titulars. La realitat pura i dura, tret d’alguna excepció que encara segueix el camí de les bones intencions és tu ets el que vals. Evidentment els més poderosos són els que tenen diners o simplement ocupen llocs rellevants en entitats públiques i privades de certa rellevància.
L’altre nivell de poder actual més comú és el vot. Potser la gent que tenim aquest dret no el valorem, però els grups exclosos si que els resulta un arma per aconseguir els seus objectius. Un ciutadà o un col·lectiu pel que sigui sinó té dret a vot avui en dia no és ningú. Pot rebre moltes promeses polítiques, però realment es pot trobar totalment marginat. Fins ara hem vist polítics al costat de l’església catòlica tot i que se suposa que estem en un estat no confessional, però la realitat és ben diferent. Els polítics també tenen vincles amb altres religions o sectes de creients que tenen dret a vot. Evidentment no sempre ho fan de forma pública, però amb algunes confessions hi mantenen molt bones relacions encara que sigui lluny de les cameres i els micròfons. S’ha de guardar una imatge pública. Ara per ara la que és més políticament més correcta és la d’estar relacionat amb l’estament cristià o anar de “happy flowers” per la vida que també dóna uns bons resultats a les urnes.
Durant les darrers dècades s’ha mimat especialment les entitats culturals d’altres regions com un dels mètodes electorals més efectius per recaptar vots. Doncs aquestes entitats han anat vivint el dia a dia de les quotes dels seus associats, però han rebut un alta injecció de diners públics per realitzar festivals, trobades o organitzar un esdeveniment durant tot el cap de setmana on no hi falta ni les tapes ni el “fino” en dosis considerables. La preocupació màxima dels representants polítics són els vots, la resta bones intencions i poca cosa més. En aquestes associacions passa com a altres llocs que només et trobes  la gent més gran i els més joves. La generació del mig, i a priori més activa, ha tocat el dos i es busca la vida per altres costats i participant en el més mínim en aquestes entitat on els pares canten i els fills aprenen a ballar danses regionals.
En aquest apartat també hi ha molts fenòmens interessants que no tenen gaire sentit i és bo exposar tot i que les excepcions també són força abundants. Una de les coses curioses és que moltes d’aquestes persones que estan aquí fa més 40 anys encara no parlen català ni en la intimitat. En canvi altres fa quatre dies que conviuen amb nosaltres i ja s’han apuntat a un curs de català i demanen en el seu idioma d’acollida el pa a la fleca. Aquests darrers potser també participen en les activitats d’aquestes entitats territorials, però amb una menor dosis d’identificació. Ells no viuen la hipotètica realitat de la comunitat d’on provenen perquè el seu lloc d’origen també evoluciona. Aquí es mouen en un model que no es cansen de repetir i que potser ara ja ha quedat en desús per la majoria de la població d’on són les seves arrels.
No és qüestió que tots els que vinguin a les nostres contrades facin xató ni ballin sardanes els diumenges a la tarda a la Rambla. Un fet que també seria preocupant, però el que s’ha de fer és integrar als nouvinguts en la nova terra respectant els diferents trets culturals i entre ells la llengua.
Encara que els musulmans, xinesos, sud-americans, entre d’altres no votin, s’han de respectar com si fossin gallecs o asturians. No trigarem gaire temps a veure com una norma els permeti aportar la seva veu a les urnes. Sinó segurament els seus fills ho faran perquè ja seran plenament espanyols encara que parlin xinès amb els de la seva comunitat.  Es pot retardar aquesta integració electoral, però al final pel seu propi pes es produint. Ara queda molt bé presumir en petit comitè entre alguns ambients de la població de no tenir mesquita encara que públicament no es pugui dir per defensar els grans valors humans. Mentrestant als pobres afectats se’ls continua repetint el de sempre: que se segueix treballant en el tema.
El dia de demà, no falta gaire, quan els musulmans, xinesos votin acabaran imposant les seves normes. Els alts mandataris inauguraran les mesquites si fa falta. Uns grapat de vots són prou importants. La vida continua. La història es repeteix amb guanyadors i vençuts. Uns escriuen la crònica i els altres els hi toca viure-la.

miércoles, 5 de febrero de 2014

a visita del derector de los asuntos religiosos a la mezquita del vendrell

a visita del derector de los asuntos religiosos a la mezquita del vendrell

No som immigrants, som ciutadans del Vendrell i ens sentim discriminats Liliana V. Calmet

“Cap partit ha volgut assumir el problema, tots l'han ignorat i encara està per resoldre”. Amb aquestes paraules en Redouane i en Mohamed, membres de l'Associació Cultural Àrab del Vendrell i Baix Penedès, expliquen els motius pels quals encara no hi ha una mesquita al Vendrell, situació que contrasta amb la d'altres municipis: “La gent se sent molt discriminada i ens pregunten perquè a Calafell sí i al Vendrell no, i no sabem què respondre”.

La comunitat magrebina és una realitat al Vendrell: l'any 2012 es trobaven empadronats en aquest municipi unes 2.600 persones de procedència àrab, que constitueix pràcticament un 45% del total de la ciutadania estrangera resident a la capital del Baix Penedès. I és que de fet, la presència d'aquesta comunitat es veu no només en les xifres sinó també en la seva activitat cultural: l'Associació Cultural Àrab no és un fet aïllat; també s'han creat les associacions Al Farabi, l'Associació Comunitat Musulmana i l'Associació Grup de dones Al-Manar, totes elles legalment constituïdes i inscrites al Registre d'Entitats de l'Ajuntament del Vendrell.

Tot i així, i a diferència d'altres municipis com Calafell en què el Redouane assenyala que “l'Ajuntament ha facilitat que els musulmans tinguin un lloc per resar i, fins i tot, se'ls hi ha donat ajuda econòmica”, el Vendrell no ha obert la porta a la possibilitat de tenir una mesquita al seu terme municipal, obligant als membres d'aquesta comunitat a buscar una solució provisional en una nau industrial del municipi veí de Santa Oliva.

L'espai però, és petit i insuficient (únicament hi caben al voltant de 200 persones) i presenta moltes deficiències en termes d'accessibilitat, enllumenat i comoditat que fan que tots aquells musulmans que vulguin practicar la seva religió ho hagin de fer de manera molt precària. “Els divendres no hi cabem i molta gent ha de resar fora”, asseguren amb preocupació. Tampoc reben cap ajuda, ni directament ni a través d'algunes de les associacions culturals: la mesquita es sustenta a través de les aportacions privades, que amb prou feines serveixen per cobrir el cost de lloguer i les despeses.

És per això que des de fa temps, les diferents associacions musulmanes del Vendrell han iniciat un procés de diàleg amb l'Ajuntament del Vendrell per tal d'aconseguir un emplaçament definitiu on poder-hi instal·lar el seu centre de culte i un espai cultural en el qual poder impartir classes d'àrab. Tot i així, expliquen que el camí no és fàcil i que malgrat que en els últims mesos hi ha més diàleg, “l'Ajuntament té por de Plataforma per Catalunya”, circumstància que dificulta trobar una solució idònia per ambdues parts.

Per això el sentiment de la comunitat musulmana del Vendrell és unànime: “No som immigrants, som ciutadans del Vendrell i com a tals, ens sentim discriminats”. I és que per ells, aquesta situació és clau per entendre el problema de cohesió que existeix al Vendrell: “A nosaltres ens agradaria fer jornades de portes obertes, que la gent conegui qui som i què fem, però en l'emplaçament actual això és impossible i l'Ajuntament no és que no col·labori amb nosaltres, sinó que ens planteja moltes dificultats”.

Tot i així, la comunitat es mostra esperançada que el procés actual per aconseguir una mesquita sigui el definitiu perquè com diuen: “El problema que està present al Vendrell és també culpa de l'Ajuntament i per tant, els principals perjudicats pel no constant són ells”.

martes, 14 de enero de 2014

Bruselas desmonta los mitos sobre la inmigración comunitaria

La Comisión publica una guía para clarificar la normativa europea en materia de movilidad La situación familiar y laboral, clave para ser un “residente habitual” en otro país de la UE
Tras la polvareda levantada por la expulsión de ciudadanos comunitarios en países como Alemania, Bélgica o Luxemburgo, la Comisión Europea (CE) ha desmontado algunos mitos sobre este tipo de inmigración y ha presentado una guía para la correcta interpretación de la directiva europea de libre movilidad. El documento, elaborado en colaboración con los Estados miembros, diferencia entre “residente habitual” y “residente temporal” y clarifica las condiciones necesarias para que un inmigrante intracomunitario pueda ser enmarcado en la primera categoría, requisito imprescindible para poder acceder a la seguridad social en el territorio de acogida.

Entre los elementos que los Estados miembros de la Unión Europea deben tener en cuenta a la hora de asignar la etiqueta de “residente habitual” a un comunitario destacan los relativos a su situación familiar, el tiempo de residencia en el país, su situación laboral, el ejercicio de una actividad no remunerada, las razones del traslado y el lugar en el que paga sus impuestos. En el caso de los estudiantes, las autoridades también deben tener en consideración la naturaleza de sus ingresos.

Asimismo, la guía proporciona ejemplos concretos para solventar aquellos casos en los que es difícil determinar el lugar de residencia habitual y pone como ejemplo a un ciudadano británico jubilado que vive en Portugal y pasa la mayor parte de su tiempo en el país luso. En este caso, detalla la Comisión, su país de residencia habitual será Portugal, independientemente de los lazos patrimoniales que mantenga con Reino Unido.

El comisario europeo de Empleo y Asuntos Sociales, el húngaro László Andor, ha defendido la libre movilidad de personas entre países, que ha calificado de “piedra angular” de la construcción europea, como uno de los aspectos “más queridos” de la UE y ha señalado que los inmigrantes comunitarios suelen ser contribuyentes netos a los sistemas de seguridad social de su país de residencia. “Generalmente pagan más impuestos que prestaciones sociales reciben”, ha dejado caer en un momento de la rueda de prensa. Sin embargo, pese al tono favorable a la movilidad laboral entre Estados miembros, Andor ha destacado las salvaguardas existentes en las leyes comunitarias para “evitar” los casos de abuso sobre el sistema de asistencia social de algunos países. “La legislación europea debe respetarse”, ha sentenciado.

La guía ve la luz en un momento especialmente delicado en materia de libre movilidad entre países de la UE. La eliminación de las restricciones de entrada en Reino Unido de ciudadanos búlgaros y rumanos, que entró en vigor el pasado día 1, ha traído al primer plano informativo las protestas de importantes sectores del país británico que temen una llegada masiva de nacionales de estos países. La CE, por boca de Andor, ha querido dejar clara su posición al respecto: “no hay pruebas de una mayor afluencia de rumanos y búlgaros a Reino

Unido”. En este sentido, el titular de Empleo y Asuntos Sociales ha manifestado su confianza en que los “hechos” sirvan para “aliviar” las preocupaciones suscitadas en algunos países de la Unión.

En los últimos meses, y en paralelo con el auge de los populismos en varios Estados miembros, algunos socios europeos como Bélgica han acelerado las expulsiones de ciudadanos comunitarios, a los que consideran “un lastre” para su sistema de cobertura social. En concreto, la Oficina de Extranjería del Gobierno belga informó el pasado viernes de la retirada del permiso de residencia a 4.812 comunitarios en todo 2013, frente a los 1.918 contabilizados un año antes. La comunidad española fue la quinta que más sufrió este procedimiento — con 291 expulsiones—, solo por detrás de rumanos, búlgaros, holandeses y franceses.

martes, 24 de diciembre de 2013

Entra en vigor nuevo Real Decreto por el que se regula la Comisión Asesora de Libertad Religiosa

Define con mayor precisión las funciones de la comisión, que alcanza un desarrollo más pormenorizado de su misión de asesoramiento al Gobierno y a la administración pública

23/12/2013 - Autor: Redacción - Fuente: Agencias
El Real Decreto, aprobado por el Consejo de Ministros del 29 de noviembre de 2013, tiene como objetivos ampliar las funciones de la Comisión, posibilitar la incorporación de las iglesias, confesiones, comunidades religiosas o federaciones con declaración de notorio arraigo y perfeccionar el funcionamiento de la misma.
La Ley Orgánica de Libertad Religiosa (del año 1980) dispone una composición tripartita y paritaria de la comisión de la que forman parte los representantes de la Administración del Estado, por un lado, y las iglesias, confesiones y comunidades religiosas entre las que estarán en todo caso las que tengan notorio arraigo en España, por otro, además de personas de reconocida competencia en la materia.
Desde la anterior regulación de 2001 han alcanzado la declaración de notorio arraigo en España varias confesiones: la Iglesia de Jesucristo de los Santos de los Últimos Días (2003), los Testigos Cristianos de Jehová (2006), el Budismo (2007) y la Iglesia Ortodoxa (2010). Entre otras, con anterioridad, ya habían sido declaradas de notorio arraigo el islam, el judaísmo y el catolicismo.
Para poder incorporar a estas confesiones a la comisión asesora en el lugar que les corresponde, dando así cumplimiento a lo dispuesto en la Ley Orgánica de Libertad Religiosa, el Real Decreto aprobado hace unos días este órgano de una nueva composición tripartita y paritaria.
Si hasta ahora cada uno de sus miembros contaba con un voto, a partir de esta reforma cada uno de los tres sectores que componen la comisión será equivalente a la hora de votar, aunque no cuenten con el mismo número de integrantes, lo que permite mantener su carácter paritario.
Asimismo, el Real Decreto define con mayor precisión las funciones de la comisión, que alcanza un desarrollo más pormenorizado de su misión de asesoramiento al Gobierno y a la administración pública en todas las cuestiones relativas a la aplicación de la ley de libertad religiosa.
A ello se añade el refuerzo institucional con que se dota a la comisión al atribuirse su presidencia al ministro de Justicia y crearse la figura del vicepresidente, que asumirá el director general de Cooperación Jurídica Internacional y Relaciones con las Confesiones. Su funcionamiento se articulará en pleno, comisión permanente y grupos de trabajo temporales, que se crearán a propuesta del presidente o de los vocales.
¿Qué es la Comisión Asesora de Libertad Religiosa?
Según explica la web del Ministerio de Justicia, la Ley Orgánica de Libertad Religiosa dispuso en su artículo 8 la creación en el Ministerio de Justicia de la Comisión Asesora de Libertad Religiosa, con las competencias de estudio, informe y propuesta de todas las cuestiones relativas a la aplicación de dicha Ley Orgánica y particularmente, y con carácter preceptivo, la preparación y dictamen de los acuerdos o convenios de cooperación con las Confesiones religiosas. También puede informar, a solicitud del Ministerio de Justicia, las peticiones de inscripción en el registro de Entidades Religiosas.
El Real Decreto 1890/1981, de 19 de junio, sobre constitución de la Comisión Asesora de Libertad Religiosa en el Ministerio de Justicia, estableció la regulación básica de la composición, organización y funcionamiento de dicha Comisión.
De acuerdo con la referida autorización legal, advertida la necesidad de ajustar la composición de la Comisión a la estructura y competencias de los actuales Departamentos ministeriales y de clarificar y perfeccionar, a la luz de la experiencia adquirida en los últimos años, la organización y funcionamiento de la misma, se apreciaba la conveniencia de dictar un nuevo Real Decreto que regule la Comisión Asesora de Libertad Religiosa.
En su virtud, a propuesta del Ministro de Justicia, con la aprobación previa del Ministro de Administraciones Públicas, de acuerdo con el Consejo de Estado y previa deliberación del Consejo de Ministros en su reunión del día 26 de octubre de 2001, se publicó entonces el Real Decreto 1159/2001, por el que se regula la Comisión Asesora de Libertad Religiosa actualmente. En su artículo 1 se lee que, entre otros, compondrán este organismo “nueve representantes de las Iglesias, Confesiones y Comunidades Religiosas o Federaciones de las mismas entre las que, en todo caso, estarán las que tengan arraigo notorio en España, que serán designados por el Ministro de Justicia después de oídas al menos estas últimas”.